Els pisos buits de Castelldefels continuen sense activar-se gairebé un any després del cens municipal

El Sindicat de Llogateres denuncia que l’Ajuntament i la Generalitat no han fet res per convertir els habitatges buits en lloguers assequibles.

Fa gairebé un any que Castelldefels va tancar un cens d’habitatges amb indicis de desocupació. El document havia de ser el primer pas per combatre el buit residencial i obrir la porta a polítiques de mobilització. Però el temps ha passat i les viviendas detectades continuen sense mobilitzar-se.

La distància entre comptar i actuar

La Ciutat va recollir la denúncia del Sindicat de Llogateres: gairebé onze mesos després del cens, ni el consistori ni la Generalitat han mogut fitxa per activar els habitatges detectats.

El cas de Castelldefels no és aïllat. A Sant Adrià de Besòs, Metropoli Abierta va informar que l’Ajuntament avança en el buidatge de l’edifici Venus de La Mina, amb més del 75% dels pisos ja indemnitzats o en tràmit, un exemple de gestió efectiva que contrasta amb la inacció a altres municipis.

A Cantàbria, MSN va revelar que el Govern autonòmic gasta 21.500 euros al mes en mantenir buides les viviendas de substitució per als afectats per enderrocs, una paradoxa que il·lustra com els recursos públics poden quedar atrapats en la inèrcia administrativa.

El problema de la detecció i la inspecció

Un cens és una fotografia estàtica. Sense inspecció sobre el terreny, sense creuament de dades amb subministraments i sense voluntat sancionadora, el recompte queda com un exercici estadístic sense conseqüències.

El Diario va explicar que Catalunya prepara un sistema amb intel·ligència artificial per identificar pisos buits juntament amb els ajuntaments, amb l’objectiu de passar del diagnòstic a la mobilització efectiva d’habitatge desocupat.

Però la tecnologia no substitueix la decisió política. Público va apuntar que la dificultat per detectar amb precisió els pisos buits a Catalunya retarda qualsevol política de mobilització, en dependre de creuaments de dades i del treball municipal.

Moncloa.com va avançar que la Generalitat preveu tancar un mapa de prevalença d’habitatge buit a partir de 2027, la qual cosa il·lustra la distància entre el recompte administratiu i la capacitat real d’activar viviendas.

Quan el diagnòstic es converteix en coartada

El risc d’un cens sense accions posteriors és que es converteixi en una coartada: el consistori pot al·legar que ha complert amb el seu deure d’inventariar, mentre la Generalitat pot retreure que la competència d’inspecció és municipal. Mentrestant, els pisos continuen buits i els preus del lloguer segueixen pujant.

A Eivissa, El Diario Illes Balears va documentar com un poble atrapat entre el turisme de borratxera i de luxe registra la major pujada dels preus de l’habitatge de l’illa, un context que fa encara més urgent la mobilització de viviendas desocupades.

A la Regió de Múrcia, Murcia Economía va destacar que Archena, Cieza, Yecla i Torre Pacheco situen la regió al capdamunt de l’habitatge assequible, un exemple de com la planificació i l’acció coordinada poden donar resultats.

La responsabilitat compartida

El Sindicat de Llogateres assenyala una doble passivitat: la de l’Ajuntament i la de la Generalitat, que no ha activat els mecanismes de col·laboració previstos per a la mobilització d’habitatge buit.

Tercera Información va recollir la denúncia del col·lectiu sobre la passivitat de la Generalitat i la complicitat de l’Ajuntament de Castelldefels amb els pisos buits, un relat que posa el focus en la falta de voluntat política més que en la manca d’eines.

A Siero, El Comercio va informar que el Principat va sortejar 24 viviendas de Pumarabule entre 36 sol·licituds, un exemple de com l’habitatge públic pot arribar a qui el necessita quan hi ha gestió activa.

El cost polític de la inacció

Un cens sense mobilització és un gest buit. Per als veïns que busquen lloguer assequible, la diferència entre un pis comptabilitzat i un pis activat és la diferència entre una promesa i una clau.

La pregunta que queda oberta és si l’Ajuntament i la Generalitat assumiran la responsabilitat de convertir el cens en una eina efectiva o si el document quedarà com un símbol més de la distància entre el discurs i l’acció en matèria d’habitatge. Mentrestant, els pisos buits continuen sense llogater i Castelldefels continua sense respostes.