Talent que torna: quan la formació a l’estranger impulsa el progrés social

Les beques de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa” han donat a milers de persones l’oportunitat de formar-se en algunes de les millors universitats del món i centre de recerca del món. És el cas de Roger Paredes, Eulàlia Alemany i Iñaki Bergera, que van obtenir una beca als anys noranta i la primera dècada del 2000, i que de retorn a Espanya van contribuir al progrés social des de la medicina, el tercer sector i l’arquitectura.

Roger Paredes dirigeix el Servei de Malalties Infeccioses a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i treballa com a investigador principal a IrsiCaixa. Eulàlia Alemany coordina estudis sobre les situacions de risc social per als joves al capdavant de la fundació FAD Juventud de Madrid. Iñaki Bergera és catedràtic d’Arquitectura i analitza la seva relació amb la fotografia a la Universitat de Saragossa. Aquests perfils amb trajectòries tan diferents tenen un punt en comú: van ser seleccionats com a becaris pel programa de Beques de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa”.

La directora adjunta de l’àrea de Beques, Investigació i Innovació de la institució, Paola Isetta, afirma que les beques de postgrau «fomenten una mobilitat que és clau per generar intercanvis de coneixement i construir ponts entre institucions i empreses internacionals». També indica que, per a la major part del talent que passa per a aquest prestigiós programa, «les beques són un punt d’inflexió que els canvia la vida».

Roger Paredes explica que, des de petit, sempre ha estat molt interessat en el coneixement. El 1991 va començar a estudiar Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona i ja a primer de carrera va demanar al professor Josep Maria Domènech, catedràtic d’Anatomia, que el deixés ajudar-lo en els seus experiments d’embriologia. Després, el 1994, va començar els seus estudis clínics a l’Hospital Germans Trias i Pujol, a Badalona. Aleshores eren els pitjors moments de l’epidèmia del VIH, i va voler donar un cop de mà en la lluita contra aquest virus juntament amb l’equip del doctor Bonaventura Clotet.

«Entenem la medicina com una cosa molt acabada, amb unes idees molt clares. I sí que sabem moltes coses, però en totes les malalties la investigació encara és absolutament essencial: això és molt evident en el camp de les malalties infeccioses, però també en les neurològiques, el càncer, etc.», reflexiona el metge. Va escollir el VIH pels aspectes biològics, però també per la seva dimensió social: per les necessitats que tenien les persones que contreien el virus, que vivien molt estigmatitzades.

Roger Paredes: «Gràcies a la beca vaig poder començar a treballar amb grups internacionals amb els quals encara treballo, i vaig començar una investigació que encara continua avui dia. Em va obrir un món enorme».

Després d’una dècada a l’hospital, va veure la necessitat de «sortir a fora a aprendre d’altra gent». Va escollir la Universitat de Harvard per les investigacions que s’hi duien a terme sobre la resistència del VIH als medicaments. I per a aquesta estada va aconseguir una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa” (2005-2007) que va donar un impuls «enorme» a la seva carrera. «Gràcies a la beca vaig poder començar a treballar amb grups internacionals amb els quals encara treballo, i a més vaig començar una investigació que encara continua avui dia. Em va obrir un món enorme», valora.

Defensa que, a més de l’àmbit estrictament professional, li va aportar molt entrar en contacte amb persones d’altres disciplines que també havien rebut la beca de la Fundació. «Una característica dels becaris que vaig conèixer era que, quan parlaves amb ells, en comptes d’explicar-te primer com era d’interessant el que ells feien, sempre et deien: “¡Que interessant és el que fas tu!”», recorda.

Valora molt l’intercanvi amb «persones externes al teu propi camp i que són capaces de comprendre que, per exemple, l’economia és fonamental en la curació del VIH o que l’arquitectura també pot afectar la manera com viuen les persones». «Va ser una època absolutament creativa que em va donar moltes idees que continuo aplicant avui: una experiència espectacular», valora aquest investigador, que actualment dirigeix el Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol, a més de treballar com a investigador principal en el Grup de Genòmica Microbiana d’IrsiCaixa.

De Harvard a liderar la innovació social

Eulàlia Alemany també va passar per Harvard, però 14 anys abans. Havia estudiat Pedagogia «per vocació» a la Complutense de Madrid, on ja va veure clar que es volia dedicar a la recerca.

Va acabar la carrera a finals dels anys vuitanta, en un moment de crisi econòmica que li va impedir de trobar una feina en el camp de l’educació: «Vaig treballar en coses tan variades i estranyes com a la Borsa de Londres, comprant i venent accions, perquè, com que tenia idiomes, era una cosa fàcil de fer». Fins que va demanar la beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa”.

La va demanar, l’hi van concedir i va començar una etapa que recorda com «una meravella»: «Moltes vegades penso que tant de bo pogués tornar una altra vegada a estudiar a allà, perquè realment el que feies durant dos anys era aprendre i escoltar».

Eulàlia Alemany: «A Harvard, el primer aprenentatge va ser la diversitat. També vaig conèixer la perspectiva de gènere».

Descriu Harvard com «un microcosmos molt diferent» de tot el que havia conegut fins aleshores. «El primer aprenentatge va ser la diversitat. Hi havia una gran quantitat de persones d’orígens, races i religions diferents, mentre que Espanya era monocromàtica». El segon va ser el feminisme: «Vaig tenir de professora Carol Gilligan, una de les feministes més punteres en aquell moment. Vaig entendre què eren les perspectives diferents i la perspectiva de gènere». A aquests dos aprenentatges n’hi afegeix un de tercer molt pràctic: «Aprendre a llegir de pressa. Això m’ho he endut per sempre».

Per a Alemany, aquesta oportunitat a Harvard va ser el punt d’inflexió que li va permetre de dedicar-se al que era la seva vocació. «Si no hagués estat per la beca de la Fundació ”la Caixa”, no sé què hauria estat de mi, si hauria estat agent de borsa a Londres o no sé ben bé què», reconeix. Quan va tornar, aquests estudis que va cursar als Estats Units li van obrir portes: «L’any 1993, poca gent podia dir amb l’edat que jo tenia que havia estat a Harvard fent un màster».

Després de retornar a Espanya, va començar a treballar a FAD Juventud, amb seu a Madrid, una fundació que aleshores es dedicava a la lluita contra la drogoaddicció i que, amb el temps, s’ha obert a abordar la joventut des d’una perspectiva més general. Avui és la directora d’innovació d’aquesta entitat, que duu a terme investigacions sociològiques i accions de prevenció i sensibilització sobre addiccions, violències i altres situacions de risc per a la joventut.

Una formació que dona fruits a llarg termini

Els becaris i becàries del programa són seleccionats per la seva «excel·lència acadèmica», explica Isetta, però, sobre aquesta base, el que més es valora són les entrevistes personals: «El potencial i la motivació que l’aspirant demostri en aquests 20 o 30 minuts és clau per detectar aquesta espurna que fa que algú destaqui de veritat», declara.

Iñaki Bergera es va enfrontar a aquest procés ja fa 25 anys. Després de graduar-se en Arquitectura a la Universitat de Navarra, i mentre feia el doctorat en aquest mateix centre, va sol·licitar la beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa”.

«La formació acadèmica de les escoles d’arquitectura espanyoles estava molt ancorada en la part professionalitzant. Els mestres formaven els arquitectes a través no tant d’un cos teòric com de la potència de l’obra construïda. Jo veia que em faltava aprofundir en els aspectes teòrics i conceptuals», recorda. Ho va aconseguir gràcies a aquesta beca, amb la qual se’n va anar als Estats Units i va estudiar un màster en Teoria i Història de l’Arquitectura també a Harvard.

«Per la demanda, la competitivitat i el prestigi d’aquestes beques, penses que no tindràs la sort de rebre-la. Quan se’t concedeix aquesta oportunitat, és una il·lusió increïble», rememora.

A Harvard va rebre una formació que «t’ajuda a tenir el cap ben moblat, t’ensenya a mirar d’una altra manera i et dona un coneixement molt més polièdric i holístic». Creu que els fruits d’aquesta estada no es recullen a curt termini, sinó amb el temps. «El pas pels Estats Units i les seves prestigioses escoles d’arquitectura et dona una manera de pensar i et fa conèixer gent extraordinària, tant professors com col·legues internacionals», valora. Defineix el seu pas per aquesta universitat com «una experiència excepcional en l’àmbit personal i també des del punt de vista de la maduresa intel·lectual».

En acabar el màster va tornar a Espanya, fidel a la filosofia de «think global, act local». «Necessitava aquesta experiència americana, però m’interessava tenir aquest coneixement i aquest contacte directe amb l’avantguarda intel·lectual i acadèmica dels Estats Units per tornar a Espanya, perquè aquesta experiència repercutís en l’entorn pròxim», explica. «Em semblava que tota la meva fascinació per aquest país i la meva voluntat de treure el millor d’aquella estada repercutiria millor tornant, també per retornar el que havia rebut, en aquest cas de la Fundació ”la Caixa”, en el context proper», precisa.

Iñaki Bergera: «M’interessava tenir aquest coneixement i aquest contacte directe amb l’avantguarda intel·lectual i acadèmica dels Estats Units per tornar a Espanya, perquè aquesta experiència repercutís en l’entorn pròxim».

Bergera es va doctorar a Navarra i, quan la Universitat de Saragossa va implantar els estudis d’arquitectura, va començar a donar-hi classes. Com a catedràtic de Projectes Arquitectònics, compagina les classes amb la recerca i explora les relacions entre l’arquitectura i la fotografia.

Si mira enrere, veu la seva beca com una etapa clau: «El temps passa i aquells anys ja llunyans els veig com un moment fonamental de la meva vida». Ara confia que «les noves generacions de becaris continuïn responent a aquesta oportunitat amb el mateix entusiasme i amb la mateixa responsabilitat» dels qui —com ell, Eulàlia Alemany o Roger Paredes— van passar pel programa fa dues o tres dècades i des d’aleshores retornen amb escreix a la societat l’impacte positiu del que van aprendre.

Les trajectòries professionals d’aquests tres becaris il·lustren que l’excel·lència acadèmica, unida a l’oportunitat de formar-se en entorns internacionals, esdevé innovació, coneixement compartit i compromís social. Des del 1982, el programa de Beques de postgrau a l’estranger —un dels més emblemàtics de la Fundació ”la Caixa”— ofereix la possibilitat de cursar màsters i doctorats o dur a terme investigacions predoctorals a les millors universitats i centres d’Europa, l’Amèrica del Nord i Àsia-Pacífic. Fins avui, més de 6.400 persones han gaudit d’aquesta experiència transformadora i moltes lideren actualment projectes científics, tecnològics, socials o empresarials de referència.