María Angustias Salmerón proposa una tecnologia al servei de l’ésser humà

Amb la consciència de qui fa anys que escolta adolescents i observa com la tecnologia modela el seu dia a dia, María Angustias Salmerón és una de les veus més lúcides sobre l’impacte dels mitjans digitals en el desenvolupament infantil. Pediatra especialitzada en salut digital, defensa la necessitat urgent que tots, no només els menors, desconnectem i reclamem una tecnologia que, en lloc de capturar la nostra atenció, estigui al servei de l’ésser humà. Parlem amb l’experta arran de la seva participació en un debat sobre benestar digital i menors que es va celebrar al Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa”.

Fa anys que treballa amb adolescents. Com descriuria l’estat actual de la seva salut mental?
La pandèmia va marcar un punt d’inflexió molt clar no només en l’adolescència, sinó en tota la població. Va ser un període d’estrès enorme que va posar en escac molts sistemes, també els de protecció infantil. Tot i que seria simplista atribuir el canvi només a aquesta causa, és cert que la sensació general és que «alguna cosa passa»: vivim més crispats, enervats, sembla que l’amabilitat sigui cara i que hi hagi menys respecte en el dia a dia. I els infants són esponges: absorbeixen allò que veuen en el seu entorn proper i al carrer.

Quin paper hi juga la tecnologia en aquesta situació?
L’ecosistema digital és cada vegada més complex. Ja no parlem només de pantalles, sinó de tots els mitjans digitals: internet de les coses, intel·ligència artificial… Veiem pares al parc mirant el mòbil, infants als restaurants aïllats rere una pantalla i persones caminant pel carrer sense prestar atenció al seu voltant. Les relacions socials són cada cop més impersonals, el cara a cara costa més. Tot això ens afecta perquè estem fets per viure en tribu, en contacte amb la natura i fent feina física, però ens estem posant les coses molt difícils com a espècie.

Des de la seva experiència a consulta, quins símptomes presenta un adolescent que fa un mal ús de la tecnologia?
Els signes són diversos. Físicament, veiem augments ràpids de miopia i casos d’estrabisme per tenir la pantalla massa a prop durant molt de temps. També hi ha una afectació del son molt elevada, la causa principal de la qual és que es porten el mòbil al llit. Quan hàbits saludables com el son, l’exercici físic o l’alimentació es veuen afectats, això també influeix en la salut mental. Ens trobem amb infants que consumeixen pornografia a edats molt primerenques i tenen comportaments que no són propis de la seva edat, adolescents amb conductes molt violentes i diferents addiccions, com la que tenen nenes de vuit anys als cosmètics, que s’anomena cosmeticorèxia. La llista d’efectes no deixa de créixer.

Abans també teníem pantalles i sovint convivíem amb la televisió encesa tot el dia…
Els primers estudis sobre l’efecte de les pantalles daten dels anys 50, coincidint amb l’arribada dels primers televisors a les llars. Què passava quan encenien un televisor a una sala d’estar? Doncs que normalment la gent callava. Aquelles investigacions alertaven de com això podia afectar la interacció social. També estudiaven els efectes en la vista i com afectaven certs continguts de manera diferent segons l’edat.

Què ha canviat?
La portabilitat. Abans, no podies portar una pantalla de cinema a la butxaca, però ara tenim dispositius amb els quals veure pel·lícules i fer moltes coses més a qualsevol lloc. Quan el televisor estava en una sala concreta de la casa, el temps davant seu era menor. Per això molts pediatres insistim a recuperar l’ordinador de sobretaula: és menys probable que un infant l’utilitzi sense la supervisió dels seus pares.

Què en pensa de les pantalles per a un ús educatiu?
Sabem que el neurodesenvolupament es basa en dos factors: la capacitat genètica individual i la qualitat de l’estímul que rep l’infant. I l’estímul real —el del món físic— és molt més ric que el digital. Si poses un infant a jugar amb una pantalla, rebrà una gratificació immediata només per moure un dit. En canvi, si juga amb materials de veritat, segurament buscarà un company, experimentarà amb textures, temperatures, colors… En una sola activitat estarà desenvolupant moltes habilitats.

Hi ha alguna edat recomanada per donar un mòbil a un menor?
L’Associació Espanyola de Pediatria argumenta que no existeix un temps segur d’exposició a les pantalles quan els infants són petits, així que la recomanació és que com més tard, millor. El que jo diria als pares és que es preguntin per a què li donen el mòbil al seu fill. Hi ha alguna alternativa per aconseguir el mateix resultat sense lliurar-li un telèfon intel·ligent d’última generació?

Molts pares justifiquen donar el mòbil als fills perquè no quedin aïllats del seu cercle social.
Es diu sovint que els adolescents es relacionen a través de les xarxes socials. Jo crec que amb qui ens relacionem és amb les plataformes, no amb les persones. Excepte amb la missatgeria instantània, a la resta de les xarxes estem consumint contingut, donant «m’agrada», fent scroll infinit… És un sistema semblant al de les màquines escurabutxaques.

Els sistemes estan dissenyats per no desconnectar.
M. Angustias Salmerón, pediatra especialitzada en salut digital.
Mª Angustias Salmerón, pediatra especialitzada en salut digital.© Fundació ”la Caixa”
Quan van sorgir els primers estudis sobre addicció a les xarxes, tots plantejaven el mateix interrogant. És comprensible que algú es torni addicte a les compres compulsives perquè l’accés a través del mòbil és permanent. Però ningú no és addicte al contacte social. Aleshores, per què les persones s’enganxen a les xarxes socials? Molts adolescents creuen que allà tenen molts amics, però en realitat no és així i, a més, tenen més dificultat per establir relacions profundes. Ho veiem pel carrer: queden en persona, però l’únic que fan és mirar el mòbil, sovint ni tan sols estan parlant entre ells, cadascú està en el seu món.

Què en pensa de donar un telèfon als menors com a mesura de seguretat?
Quan un pare dona un dispositiu al seu fill «per seguretat», el problema sol ser la inseguretat del pare, no la del nen. Si necessites que porti un mòbil per anar a comprar el pa, és millor que no el deixis, perquè probablement creus que encara no està preparat. En fer aquest tipus de coses llancem un missatge ambigu. El nen pensarà: «Pare, creus que és perillós sortir al carrer?»

Sol dir que el problema de les pantalles no és només dels adolescents, sinó de tota la societat. I proposa la desconnexió digital conscient. En què consisteix?
A les meves xerrades començo dient que regalaré temps. Demano a la gent que miri les seves hores de connexió diària i que les multipliqui per 365 dies. Després els pregunto què els agradaria fer amb tot aquest temps. La desconnexió digital conscient és un concepte que apareix a la literatura científica i que es refereix a prendre consciència del propi consum digital. Tenim aparells creats per portar-los a la butxaca i fins i tot ens fiquem al llit amb ells. Crec que la vida és prou curta com perquè ens preguntem què volem fer amb el nostre temps.

De vegades fa la sensació que desconnectar és gairebé un luxe: hi ha fins i tot retirades de «desintoxicació digital». Com podem fer-ho en el dia a dia?
L’Associació Espanyola de Pediatria va elaborar una sèrie de recomanacions per a tota la família, començant pels adults. Una sèrie de pautes basades en evidències científiques, com evitar pantalles durant els àpats, però també a les habitacions, per garantir les hores de son i també més seguretat, ja que és probable que un adolescent no vegi certes coses al saló. També es recomanen coses menys òbvies, com evitar el soroll de fons constant, que s’ha demostrat que afecta el desenvolupament de la memòria immediata. El cervell necessita avorriment i silenci.

Creu que s’hauria d’actuar en l’àmbit polític?
Jo em nego a pensar que la tecnologia hagi de ser dolenta, però crec que les empreses tecnològiques no faran canvis per solucionar aquests problemes de manera voluntària. L’alternativa és legislar amb mesures com les que usem amb la indústria farmacèutica, a la qual demanem que demostri que els productes que treu al mercat no són nocius. No sé si arribarem a aquest punt, més tenint en compte que la tecnologia avança molt ràpid, però la infància s’ha de protegir per defecte.

Quin paper han de tenir els centres educatius en aquest tema? Què correspon a l’escola i què a les famílies?
Els infants no els podem dividir en compartiments. La seva educació no és responsabilitat de l’escola, de la família, de la policia o del veí; ho és de tota la societat. Tot allò que fem pot ser educatiu o no. Per això, com no ha de tenir un paper educatiu l’escola? Igual que lluitem perquè els menjadors escolars ofereixin menjar de qualitat, també hauríem d’aspirar que les escoles fossin espais lliures de pantalles. No hi ha cap estudi que hagi demostrat beneficis d’usar pantalles a les escoles, però sí que hi ha molta evidència sobre els seus riscos.

Què demanaria per avançar cap a una societat que es relacioni millor amb la tecnologia?
A la societat en general li demanaria que sigui conscient del seu temps de consum, de a què posa atenció. Jo no sóc antipantalles, però crec que el desenvolupament de la tecnologia d’un temps ençà ens està donant eines que poden ser perilloses. Per això demanaria a les empreses tecnològiques que desenvolupin sistemes adequats al que l’ésser humà necessita i, sobretot, que siguin protectors amb els infants. Una tecnologia que sumi, que eduqui, que protegeixi i que estigui veritablement al servei de la societat.